Vímet. Entramat Vegetal

De totes les tècniques tradicionals, l’entramat vegetal. La pedra amb els seus derivats del guix i la calç, la fusta, i la terra tant com a ceràmica o com a tàpia, mai han perdut el seu valor de referència en l’activitat professional de l’arquitecte interessat en les tècniques tradicionals. L’entramat vegetal, en canvi, és el que tenim menys present al nostre entorn cultural actual i la incorporació d’aquestes tècniques que estan arribant amb força, ho fa des de referència culturals externes i més en el camp concret de l’auto construcció amb criteris bioclimàtics.

La nostra experiència en aquesta tècnica està recollida fora de la recerca acadèmica, si no que més durant l’època posterior en dos àmbits diferenciats: el viatge exploratori com a eina d’aprenentatge i l’experiència professional com posada en pràctica.

Si iniciem el recorregut amb el viatge a la Costa d’Ivori durant el projecte de Cooperació a Bangolo amb Arquitectos Sin Fronteras – España (ASF-E), es pot observar com les variables geogràfiques poden determinar l’ús de les tècniques tradicionals.

A la zona de Bangolo, l’ús de matèries provinents de la selva encara conforma gran part dels materials utilitzats en construccions d’alguns habitatges i, sobretot, de volums annexos, porxos, mobiliari i eines. És a la zona de la costa, al Grand Bassam, on es troba una producció artesanal de derivats de la palmera més important, existeix un dels mercats on els elements prefabricats tenen una demanda local estable. Un altre element molt característic d’aquest paisatge és el de la liana. Com a exemple ben il·lustratiu, tenim el cas dels ponts penjants, unes infraestructures aixecades per una ètnia concreta que durant la nit de lluna plena, refà el pont un cop l’any. Un cas únic d’infraestructura efímera, low tech i d’aprofitament dels recursos locals.

Altres cultures que hem conegut gràcies al viatge són: la de Rajasthan, una cultura desèrtica per excel·lència que amb la quasi inexistent fusta de grans seccions i l’ús de les branques, ha generat un estil únic. O en Vietnam, un cas paradigmàtic de l’ús del bambú tant per a construir habitatges com per a infraestructures, utensilis i inclús utilitzat com a ingredient culinari. A Kerala, la cultura dravídica fa de la fibra de coco, l’element principal. En Iran es pot comprovar com és aquest, un dels països on les tècniques tradicionals estan més vives. Mentre que a Suècia, les tècniques sobreviuen en parcs etnològics. I finalment al Marroc, un viatge en els temps on es percep el potencial de la cistelleria tal com, fa 50 anys, s’esdevenia a casa nostra.

Pel que fa a la nostra experiència professional, vam començar amb l’ús de l’encanyissat com a entrebigat, que és un recurs molt utilitzat a la reconstrucció de sostres de cases antigues i que per obra nova, incorpora una textura peculiar als sostres alts i una millora acústica.

De mica en mica he anat recuperant alguns dels sistemes tradicionals existents en l’ampli repertori de la cistelleria. Com a “ombrejador” d’obertures amb tècniques com el reomplert de retícules de fusta amb persiana alacantina o teixits vegetals varis, com a “ombrejador” de pèrgola, prèvia maduració vegetal, o l’ús de tècniques vegetals com a encofrats de volta de maçoneria que permeten obtenir un baix relleu característic.