COB, una tècnica amb terra apta per a un auto constructor novell

Aquesta ha estat una experiència força especial, on la nostra feina ha estat bàsicament resoldre els dubtes que dia a dia apareixien per part de l’auto constructor, i sempre tenint en compte el limitat pressupost i la recerca de matèries primeres locals. Comparant amb les tècniques de les obres més usuals, l’ús del COB incorpora una nova relació entre mà d’obra i material, i entre temps i costos.

Al mateix temps, i a diferència d’altres tècniques de construcció en terra, el cob és l’única tradició occidental que no requereix cap encofrat o motllo. Tan sols quan la massa està seca es procedeix a una feina de perfilar amb matxet, fins a obtenir la planeïtat desitjada. Tot i que és una tècnica pròpia del país de Gal·les i de Normandia, des de temps immemorials, ha esdevingut coneguda arreu gràcies als moviments contraculturals dels anys 60 a la costa oest dels Estats Units.

Des de l’inici del projecte va quedar clar que, per una vegada, la visió estricta monetària no regiria tot el procés constructiu. D’alguna manera, aquesta obra ha tingut quelcom en comú amb projectes de cooperació, on la distribució de beneficiaris indirectes es feia a escala local tot evitant al màxim les grans empreses multinacionals de distribució de materials de construcció.

Encara que teníem certa experiència en la construcció amb tàpia, el client va escollir el cob per la seva senzillesa d’execució, i donat que era la primera vegada que dirigíem un projecte d’auto construcció tots plegats vàrem haver de trobar una logística correcta durant la contínua presa de decisions a què una obra obliga.

Arquitectes i client, vàrem patir la pressió constant del límit auto imposat sobre el principi d’utilitzar materials locals. Pedres reciclades, calç local, bambú recol·lectat de la mateixa finca, “cocciopesto” fet in situ, pellofa d’arròs de Pals i cistelleria artesanal, són tan sols uns dels exemples de com maximitzar l’ús de matèries primeres juntament amb la terra de la mateixa excavació. A l’hora de prendre cada decisió, sempre escollíem tecnologia adaptada a la baixa capacitació dels constructors i en la que s’utilitzessin materials de menor manipulació. Amb aquests criteris corríem el risc de no obtenir un edifici coherent amb l’entorn d’un nucli històric, com acostuma a passar en les cases de cob contemporànies. Per aquest motiu, vàrem fer l’esforç de reduir el nombre de solucions constructives i utilitzar, sempre que fos possible, detalls provinents de l’ample repertori de l’arquitectura popular local.

Per a qualsevol projecte és important considerar quins valors un intenta promoure, ja que sovint aquests entren en conflicte amb l’impacte paisatgístic provocat. Aquest va ser el nostre cas, on la voluntat de deixar la façana amb un arrebossat de fang va obligar a uns ràfecs de coberta exagerats.

Tot i el cert grau d’exotisme que conté l’edificació final, a l’hora d’analitzar el resultat cal fer-ho des d’una altra òptica: construir maximitzant els materials locals ha estat una estratègia que ha recuperat en part els lligams holístics que l’arquitectura tradicional gestionava entre: agricultura (vímet, palla, arròs ...); habitabilitat (auto construcció, artesans locals...); paisatge (canya, bambú...); i comunitat (tallers, celebració, ...). Potser, a la fi cal valorar l’impacte de l’obra des d’aquest punt de vista, i no pas des d’una perspectiva excessivament formal preocupada per una determinada composició estilista.