És la calç un material Low Tech?

La calç, com a material de construcció, té molt bona premsa en els entorns de la construcció low tech però, és realment un material que podem considerar de “baixa tecnologia”?

És cert que es tracta d’un material tradicional molt arrelat a la cultura popular, que ha permès construir l’arquitectura més rellevant de la nostra història mediterrània i que, juntament amb la terra i el guix, ha estat l’aglutinant per excel·lència.

Alhora també ha estat i és un material fonamental en l’agricultura per a la protecció de plagues o per a la millora de terrenys, en la vida domèstica com a material de protecció superficial i de desinfecció, en l’adobat de pells, en la transformació d’aliments com el sucre, en el tractament d’aigües, etc.

La calç s’obté a partir de la cocció (calcinació) d’un mineral molt comú, la pedra calcària, en un procés que tradicionalment ha requerit molt poca tecnologia. Els tradicionals forns d’olla, discontinus, han possibilitat la “fabricació” del material de forma completament local, on el coneixement popular i el treball col·laboratiu del poble han estat les eines de treball. El combustible, la llenya necessàriament de petita secció, doncs es busca la flama alta més que no pas la brasa, molts cops s’ha obtingut de manera sinèrgica amb la poda de l’arbrat fruiter o les vinyes o amb la neteja dels boscos. En d’altres llocs es cremaven matolls assecats al sol.

El propi forn d’olla també era un exercici de simplicitat i sentit comú, on aprofitant l’orografia del terreny i la construcció d’uns petits murs de pedra es generava un “equipament” reutilitzable, perfectament adaptat al paisatge i als mitjans de producció local.

El procés químic que explica la transformació del mineral fins la materialització de l’arquitectura, que anomenem “cicle de la calç”, és prou senzill (per a la calç aèria) i palesa una reacció també molt suggerent en tant que l’enduriment del conglomerant es produeix per carbonatació, és a dir, absorbint CO2 de l’atmosfera.

Calcinació: CaCO3 + calor        →       CaO + CO2 ↑

Apagat: CaO + H2O        →        Ca (OH)2 + ∆calor + ∆volum

Enduriment: Ca (OH)2 + CO2 ↓          →        CaCO3 + H2O↑

(H2O)

Així doncs l’anàlisi, a partir d’aquests paràmetres, és molt positiu. Material tradicional, local, produït amb mitjans locals i senzills, tanca el cicle del CO2, aprofita residus com a combustible o crema material sostenible, etc.

Però, hem de traslladar aquesta visió als mitjans de producció actuals, on ja no és possible la producció disseminada en petits forns ineficients que multipliquen per 7 o 8 la demanda energètica respecte dels moderns forns (Rattazzi i Polidoro, 2010), els quals proporcionen materials de molt millor qualitat, de manera molt més homogènia, amb control de les emissions i els residus generats, etc.

Ens pertocaria, doncs, posar números a les variables de la sostenibilitat per poder aportar a la lectura general d’ aquest aspecte quantitatiu. L’eina és l’Anàlisi del Cicle de Vida (ACV), que permet avaluar de forma sistemàtica els aspectes i impactes ambientals del producte i dels sistemes de producció, des de l’obtenció de la matèria primera fins al residu final. Moltes de les dades que calen per aquesta anàlisi no són, el dia d’avui, públiques.

Si podem realitzar una anàlisi comparativa entre conglomerants per tal de valorar quin és menys insostenible. Aquesta feina ha estat realitzada (Rosell 2013)[1] a partir de les dades facilitades per alguns fabricants, coneixent les reaccions estequiomètriques que es produeixen en els processos de carbonatació dels ciments, les calçs aèries i les calçs hidràuliques.

Una primera conclusió rau en el CO2 absorbit en el procés de presa. Si comparem els resultats obtinguts per als diferents conglomerants, sempre suposant una aplicació de capa més o menys prima (arrebossats, estucs, morters de maçoneria o de junts, etc.) o de materials amb molta xarxa porosa de gran mida (aglomerats vegetals com el cànem-conglomerant, etc.) ens adonem que un ciment pot reabsorbir el 30 % del seu pes, mentre que una calç aèria pot passar el 50 %. Les calçs hidràuliques poden trobar-se en aquest interval, del 30 al 50%.

Caldria ara discutir quina quantitat de cada conglomerant precisaríem per unitat de volum de morter o per unitat de resistència de l’element constructiu, i comparar-los en usos similars. Això s’ha fet (Peñaranda i Rosell 2012)[2] comparant morters equivalents tècnicament (resistència, deformabilitat, porositat, etc.) de calç hidràulica i morters mixtes de calç aèria i ciment portland. El resultat ha estat equivalent en el cas d’una calç hidràulica determinada, i molt deficitari en el cas de l’altra calç hidràulica estudiada.

Finalment cal pensar en el transport, ja que en els casos estudiats no s’ha considerat el fet que les calçs hidràuliques que es comercialitzen al nostre entorn (Catalunya) són de fabricació francesa mentre que les calçs aèries i els ciments són de major proximitat.

Lògicament aquí s’han tractat uns casos particulars, altres materials, dosificacions, etc. generaran resultats diferents. Però el cas tractat no és, en absolut, un cas extrem i permet il·lustrar que no es pot afirmar genèricament que un morter de calç sigui millor o pitjor a efectes mediambientals, que un morter mixt de ciment i calç.

En qualsevol cas sembla clar que el camí correcte, del punt de vista ambiental, és la generalització de sistemes molt industrialitzats de cocció amb capacitat de desenes de tones/dia, en producció ininterrompuda enfront dels forns tradicionals. Aquesta evolució comporta millores clares d’eficiència energètica, de control del CO2 emès, d’homogeneïtat del producte, de garantia de qualitat, etc. Però cal recordar que el fet d’escollir materials de proximitat és una mesura dràstica de reducció dels impactes ambientals associats al sector de la construcció, i en aquest sentit, en alguns casos la “micro-producció tradicional” es podria considerar més sostenible si es tracta de produccions per al consum local.

Al mateix temps la producció industrialitzada a gran escala comporta poca flexibilitat de producció per generar productes lleugerament diferents que potser poguessin ser més interessants en determinats aspectes per al sector de la construcció. Aquesta diferenciació es pot aconseguir, almenys parcialment, a partir de processos d’apagada més tradicionals [3].

Així doncs i a manera de resum, és molt delicat fer afirmacions genèriques sobre la major o menor sostenibilitat d’un material en vers un altre. Cal en cada cas fer les reflexions pertinents (similar a les anteriors) i valorar-ne el resultat.

La tria dels materials de construcció demana un cert grau d’especialització que tant ha de ser crític amb el coneixement tradicional, considerat bo de per se, com amb les modernitats més tecnològiques.

[1] Rosell, J.R. Aportaciones al conocimiento del comportamiento deformacional de pastas de cal: tamaño y formas de las partículas y su viscosidad. Tesis doctoral, UPC, 2013.

[2] Peñaranda, P. y Rosell, J.R. Diferencias y similitudes entre morteros de cal hidráulica y morteros mixtos de cal aérea y cemento pórtland. Barcelona. Proyecto Final de Carrera, UPC, Escola Politàcnica Superior d’Edificació de Barcelona, 2012.

[3] Rosell, J. [et al.]. ¿Existen diferencias en las cales apagadas por distintos métodos tradicionales?: la experiencia de Zone (BS). A: Convegno Nazionale del Forum Italiano Calce. “2o Convegno Nazionale del Forum Italiano Calce”. Genova: 2009.